UNA SAILOR ENTRE UN GRAPAT D’ESTILOGRÀFIQUES I UN GLOP DE ROM
Xavier Muñoz Torrent
La terrassa del Cafè Diamant, a la plaça del mateix nom, s’ha convertit, d’un temps cap aquí, en lloc central de tertúlia amb amics i veïns. Aprofitant que per als petits de casa aquesta significada plaça de Gràcia és un magnífic escenari de jocs i de trobada amb els companys després de classe, els grans també ens hem vist abocats a comparèixer-hi. I tant és així, que alguns dels meus relats s’han perfilat tot prenent un cafè i un vichy, o potser una clara, a l’ombra dels para-sols, sense treure l’ull sobre el què fa la nena, prop de l’efígie de La Colometa i en mig del bullidor de criatures i mares, tietes, avis, artistes de carrer, etc, i dels acudits entremaliats d’en Ryan, el cambrer que sovint atén les taules i que n’ha esdevingut tota una institució individual entre clients i companys.
Potser na Mercè Rodoreda mai hagués arribat a pensar que l’objecte de la seva més famosa novel.la estigués acollint cada tarda tanta activitat social, com a primera parada de la gentada que enfila el carrer Astúries tot sortint del meeting-point de Fontana, per aventurar-se cap al cor de la Vila. I si aquell carrer és una reconstruïda artèria, la plaça del Diamant ja n’és un dels seus òrgans més vitals. Medicina interna, doncs, que ho és també per al cor de l’escriptura i també per alguna de les seves vísceres.
La plaça és lloc també per a agradables sorpreses. Fa uns dies na Núria Salvatella, una de les dames voluntàries que col·labora a l’Encant de Gràcia (la botiga de brocanter que administra la Fundació ACIS), molt en sintonia amb el rerefons literari del lloc, i tot recordant els comentaris sobre els meus relats, em dugué un grapat de plomes estilogràfiques que, deia, havia emprat durant els seus dies de dissenyadora d’escenaris teatrals i d’il·lustradora de contes per a infants. Set joies als meus ulls que em presentà dins un preciós estoig vellutat. Ella deia que no era gran cosa, però que segurament alguna d’aquelles plomes em serviria, malgrat era molt possible que estiguessin molt brutes i, per tant, col·lapsades de tinta seca. Eren rampoines als seus ulls, que ella no havia tocat des de feina anys. Es tracta de cinc estilogràfiques i dos rapidògrafs Rotring, tot un tresor inesperat per a un usuari/col·leccionista com jo.
Contràriament al que ella donava per suposat, les cinc plomes estaven impol·lutes, fins i tot un parell sense presentar cap evidència notable d’ús. Però, de les cinc plomes, la més interessant, per la càrrega de treball que devia haver suportat (perquè era la que més rastre duia), és una Sailor japonesa, de l’exitós model 1911 Profit, que tantes satisfaccions hauria donat als seus productors, especialment per l’assoliment d’una bona quota de mercat a principis dels anys 1980.
Aquesta Sailor és una ploma de dimensions mitjanes, de formes clàssiques, tanca roscada, afusada, fabricada amb pasta negra (que emula l’antiga ebonita), que encaixa molt bé a les mans d’una noia o d’un nen. Malgrat es presenta amb un plomí F d’acer inoxidable, el doll que desprèn és generós i molt regular, la qual cosa hauria facilitat la feina d’aquella dibuixant i redactora en dissenyar corbes i descriure detalls inusuals, tant com la seva inspiració li despertava.
Na Núria Salvatella que, de fet, és descendent d’artistes, duu vestits llargs i còmodes, vaporosos, a la moda d’estiu, de tonalitats blaves, que combina a la perfecció amb un barret trenat, ample, també blau; indumentària a la que no li falta un marcat estil d’allò tan ben posat, un estilàs a joc. Filla d’un metge que feia també les vegades d’actor de teatre, relacionat també amb el món de l’òpera de Victòria dels Àngels, per la sang li corre força d’aquella lírica, desplegant tot el seu imaginari de vida com si d’una gran comèdia es tractés, on no hi falten protagonistes amants i amics, amb un toc estrafolari i fantasiós, però sospitosament genuí, on contrasta les realitats socials: nens somniant gitanos o nans en espectacles taurins, o pallassos de circ que tenen una sonada història d’amor amb pubilles de casa rica.
Alguns dissenys a ploma de na Núria Salvatella
Amb la ploma a la mà em parla abastament dels seus ascendents sitgetans: la família de n’Andreu Brugal Montaner (oncle de la seva besàvia Maria Turell Brugal), aquell senzill però inquiet masover de Les Coves que va fer les Amèriques per crear un dels principals emporis de la indústria dels alcohols a Puerto Plata (República Dominicana), creador del més elaborat dels roms: el Rom Brugal. La història d’aquest ha estat molt menys sublimada que la dels Bacardí, també sitgetans d’origen, contemporanis productors de rom, potser perquè Brugal es prodigà més cap al mercat dels EUA que cap al de cap altre país, fins ja entrat el present segle (de fet recordo conservar una ampolla d’aquest rom a la bodega de casa, destinat a obrir-se només per a una bona ocasió... potser després de publicar aquest article!). N’Andreu Brugal va mantenir una casa a Sitges, al carrer Sant Isidre (que després traspassà a la besàvia Maria), on la família de la Núria hi passà llargues temporades estivals. De fet, aquesta és una bella història d’infantesa que hauria de ser escrita amb el doll generós d’aquella Sailor, que tan bé combinaria amb el paisatge indià i marítim de la Blanca Subur.
Nogensmenys, aquest oreig sitgetà no deixa de refrescar-me la memòria de la meva pròpia infància i joventut, també havent passat temporades en aquell entorn, a l’estiu, en els passeigs diaris per l’Avinguda Sofia fins a la platja, prop de l’antic Kansas, on ens passàvem tot el matí banyant-nos, jugant i fent castells de sorra; i, a les tardes, caminada fins a la platja de Sant Sebastià, també per algun bany esporàdic, però per endinsar-me ja en la redacció de textos evocatius d’aquella tranquil·litat que desperta l’onatge del mar embravint-se sobre les roques de la punta, que invita més encara a aclucar els ulls en un determinat instant de debilitat endormiscada i a sentir la salabror d’una llarga besada, estesats o rodolant nueses sobre la sorra mullada... Una debilitat que et fa més sincer encara en el relat o en les notes de pensament que es van desdibuixant sobre el paper. La tinta de la ploma corre llavors amb més gravetat.
Una riallada aguda de na Núria em restaura novament sobre l’escena diamantina. Les històries vàries es confonen volubles amb retrunys sobre l’actual status quo català i la necessitat d’acció política, entrant aquells com a aprenentatge a considerar en les reflexions vers el comportament de la ciutadania. La Sailor em serveix per prendre algunes notes sobre un tovalló escadusser i quatre fotocòpies, que estimo haver de recordar més tard, per transcendents, en algun relat sobre aquesta societat que voldríem més cohesionada i valenta, fargada sobre la solidesa infrangible de principis necessàriament ben arrelats i que no ho són tant.
Es fa fosc i els nens han de sopar. Com cridava el meu avi al tard: “A tancar els ànecs, nois!!”... Però l’ordre inveterada no treu que encara romanguem entaulats uns minuts més, esperant aquella nova brisa nocturna, la que avisa als navegants que és llavors quan comença la veritable derrota nàutica, la que condueix a les reflexions més loquaces, les que aporten més lògica a les ocurrències, les que creen més ciència quan apunta un bri de més frescor; com si esperéssim ara que la Núria, tot de cop, recuperés els seus estris de creació per a dissenyar-nos un nou escenari efímer per a la nostra quotidiana
comèdia, amb una combinació del traç fi i estilós, amansit, de la Sailor, acompanyat amb un xarrup suficient de Brugal anyenc.
>>>>>>>>>>>>>>>>>>>
UNA SAILOR ENTRE UN PUÑADO DE ESTILOGRÁFICAS Y UN TRAGO DE RON
Xavier Muñoz Torrent
La terraza del Cafè Diamant, en la plaza del mismo nombre, se ha convertido, de un tiempo para acá, en lugar central de tertulia con amigos y vecinos. Aprovechando que para los pequeños de casa esta significada plaza de Gràcia es un magnífico escenario de juegos y de encuentro con los compañeros de clase, los mayores también nos hemos visto abocados a comparecer allí. Y, tanto es así, que algunos de mis relatos se han perfilado tomando un café y un vichy, o quizás una clara, a la sombra de las sombrillas, sin dejar de vigilar lo que hace la nena, cerca de la efigie de La Colometa y en medio del hervidero de criaturas y madres, tías, abuelos, artistas de calle, etc, y de los chistes traviesos de Ryan, el camarero que frecuentemente atiende las mesas y que se ha convertido ya en toda una institución individual entre clientes y colegas.
Tal vez Mercè Rodoreda nunca hubiera llegado a pensar que el objeto de su más famosa novela esté acogiendo cada tarde tanta actividad social, como primera parada del gentío que toma la calle Astúries, saliendo del meeting-point de Fontana, para aventurarse hacia el corazón de la Vila. Y si aquella calle es una reconstruida arteria, la plaza del Diamant ya es uno de sus órganos más vitales. Medicina interna, pues, que lo es también para el corazón de la escritura y también para alguna de sus vísceras.
La plaza es palco también para agradables sorpresas. Hace unos días la Sra. Núria Salvatella, una de las damas voluntarias que colabora en el Encant de Gràcia (la tienda de brocantero que administra la Fundación ACIS), muy en sintonía con el trasfondo literario del lugar, y recordando los comentarios sobre mis relatos, me trajo un puñado de plumas estilográficas que, según decía, había utilizado durante sus días de diseñadora de escenarios teatrales y de ilustradora de cuentos para niños. Siete joyas a mis ojos que me presentó dentro de un precioso estuche aterciopelado. Ella decía que no era gran cosa, pero que seguramente alguna de aquellas plumas me serviría, a pesar de ser muy posible que estuvieran sucias y, por tato, colapsadas de tinta seca. Eran trastos a sus ojos, que ella no había tocado desde hacía
años. Se trata de cinco estilográficas y dos rapidógrafos Rotring, todo un tesoro inesperado para un usuario/coleccionista como yo.
Contrariamente a lo que ella daba por supuesto, las cinco plumas estaban impolutas, incluso un par de elles sin presentar ninguna evidencia notable de uso. Pero, de las cinco plumas, la más interesante, por la carga de Trabajo que debía haber soportado (porque era la que más rastro llevaba), es una Sailor japonesa, del exitoso modelo 1911 Profit, que tantas satisfacciones habría dado a sus productores, especialmente por lograr una buena cuota de mercado a principios de los años 1980.
Este modelo de Sailor es una pluma de dimensión mediana, de formas clásicas, cierre roscado, ahusada, fabricada con pasta negra (que emula a la antigua ebonita), que encaja muy bien a manos de una chica o de un niño. A pesar de presentarse con un plumín F de acero inoxidable, el chorro que desprende es generoso y muy regular, lo cual habría facilitado la faena de aquella dibujante y redactora en diseñar curvas y describir detalles inusuales, tanto como su inspiración le despertaba.
Doña Núria Salvatella que, de hecho, es descendiente de artistas, lleva vestidos largos y cómodos, vaporosos, a la moda del verano, de tonalidades azules, que combina a la perfección con un sombrero trenado, amplio, también azul; indumentaria a la que no le falta un marcado estilo de aquello tan bien puesto, un estilazo a juego. Hija de un médico que hacía también las veces de actor de teatro, relacionado con el mundo de la ópera de Victòria dels Àngels, por la sangre le corre mucho de aquella lírica, desplegando todo su imaginario de vida como si de una gran comedia se tratase, donde no faltan protagonistas amantes y amigos, con un toque extravagante y fantasioso, pero sospechosamente genuino, donde contrasta las realidades sociales: niños soñando gitanos o enanos en espectáculos taurinos, o payasos de circo que tienen una sonada historia de amor con herederas de casa rica.
Con la pluma en la mano, me habló sobradamente de sus ascendentes sitgetanos: la familia de don Andreu Brugal Montaner (tío de su bisabuela Maria Turell Brugal), aquel sencillo pero inquieto masovero Les Coves que hizo las Américas para crear uno de los principales emporios de la industria de los alcoholes en Puerto Plata (República Dominicana), creador del más elaborado de los rones: el Ron Brugal. La historia de éste ha sido mucho menos sublimada que la de los Bacardí, también sitgetanos de origen, contemporáneos productores de ron, quizás porque Brugal se prodigó más hacia el mercado de los EEUU que hacia el de ningún otro país, hasta ya entrado el presente siglo (de hecho recuerdo conservar una botella de este ron en la bodega de casa, destinado a abrirse solo para una buena ocasión... tal vez después de publicar este articulo!). Don Andreu Brugal mantuvo una casa en Sitges, en la calle Sant Isidre (que después traspasó a la bisabuela María), donde la familia de Núria pasó largas temporadas estivales. De hecho, aquella es una bella historia de infancia que debería escribirse con la tinta generosa de aquella Sailor, que tan bien combinaría con el paisaje indiano y marítimo de la Blanca Subur.
Con todo, este oreo sitgetano no deja de refrescarme la memoria de mi propia infancia y juventud, también habiendo pasado temporadas en aquel entorno, en verano, en los paseos diarios por la Avenida Sofía hasta la playa, cerca del antiguo Kansas, donde nos pasábamos toda la mañana bañándonos, jugando y haciendo castillos de arena, y, por las tardes, caminata hasta la playa de Sant Sebastià, también para tomar algún baño esporádico, pero para adentrarme ya en la redacción de textos evocativos sobre aquella tranquilidad que despierta el oleaje del mar embraveciéndose sobre las rocas de la punta, que invita más todavía a cerrar los ojos en un determinado instante de debilidad adormilada y a sentir la sal de un largo beso, tendidos o revolcando desnudeces sobre la arena mojada... Una debilidad que te hace más sincero aún en el relato o en las notas de pensamiento que se van desdibujando sobre el papel. La tinta de la pluma corre entonces con más gravedad.
Una carcajada aguda de doña Núria me restaura nuevamente sobre la escena diamantina. Las historias varias se confunden volubles con retumbos sobre el actual status quo catalán y la necesidad de acción política, entrando aquéllos como aprendizaje a considerar en las reflexiones sobre el comportamiento de la ciudadanía. La Sailor me sirve para tomar algunas notas sobre una simple servilleta y cuatro fotocopias, que estimo tener que recordar más tarde, por trascendentes, en algún relato sobre esta sociedad que quisiéramos más cohesionada y valiente, fraguada sobre la solidez inquebrantable de principios necesariamente bien enraizados y que no lo son tanto.
Anochece y los niños tienen que cenar. Como gritaba mi abuelo al atarceder: “A tancar els ànecs, nois!!” (“A cerrar los patos, chicos!!”)... Pero la orden inveterada no impide que aún permanezcamos alrededor de la mesa unos minutos más, esperando aquella brisa nocturna, la que avisa a los navegantes que es entonces cuando empieza la verdadera derrota náutica, la que conduce a las reflexiones más locuaces, las que aportan más lógica a las ocurrencias, las que crean más ciencia cuando apunta una brizna de más frescor, como si esperásemos ahora que Núria, de golpe, recuperase sus útiles de creación para diseñarnos un nuevo escenario efímero para nuestra cotidiana comedia, con la combinación del trazo fino y estiloso, manso, de la Sailor, acompañado con un sorbo suficiente de Brugal añejo
******************************
No hay comentarios:
Publicar un comentario