Un parell d’Inoxcroms 55 – Comptabilitat sobre paper ratllat

Por: Xavier Muñoz Torrent

Avui m'he fet amb dues Inoxcrom model 55: l’una amb el cos blau atlàntic i l’altra amb el cos bordeus. Tractes a peu de carrer, a la sortida del metro de l’Hospital Clínic, amb el cel amenaçant pluja. Conversa a peu dret, paraigües al braç, car el temps disponible del venedor era escàs: havia de lidiar amb la liquidació urgent de les pertinences del pare que residia a prop. Però tenim l’estona suficient per a la negociació i per parlar dels antecedents de les plomes, que em cedeix amb exquisida educació, mentre se sorprèn que jo m’interessi per l’ús que havien tingut fins ara. Li dic que sovint aquestes plomes són l’instrument de l’expressió del cor.

La del cos bordeus té el plomí ben tort. Demano algun consell per redreçar-lo als Amics de l’Estilogràfica... Però millor no el toco. Malgrat el cop que devia haver rebut (una caiguda de punta, potser), permet l'escriptura d’una forma ben peculiar. M’agrada la forma en la que obliga a fer les lletres, quasi gòtica. Deu ser l’anima del seu antic propietari. M’explica el seu fill, que me la ven, que es tracta de l’herència del pare, que era comptable i que ha mort recentment amb més de 90 anys complerts, aferrat a les seves manies i possessions. 

En tenia dues del mateix model 55, una per a escriure en blau i l’altre per al vermell, habitual per als duets. Va ser, potser, un regal dels companys de la seva empresa, on feia molts anys que hi treballava. Sempre havia estat a sobre d’aquells llibres ratllats de comptabilitat, que tractava amb molt respecte i en els quals no admetia cap ratlladura més enllà de correccions necessàries que introduïa sense esborronar. La comptabilitat clàssica era el seu món i el seu trànsit cap a altres sistemes informatitzats va ser, a la pràctica, el preludi a la seva jubilació. Aleshores ho va valorar positivament, perquè la informàtica permetia la correcció sense taques, però altrament considerava que el canvi suposava acabar amb l’artesania de la lletra manual, acabar amb l’art de l’escriure. Per a ell consignar números i conceptes eren una forma més de literatura, perquè no deixava de ser un llenguatge escrit amb bona lletra a ser interpretat pels economistes de les empreses i pels auditors d’Hisenda. Ah! Els títols en lIetra rodona, i les notes al marge, primer en llapis i, considerades definitives, passaven a tinta… Era més que aritmètica!

Aquesta concepció em transporta novament a temps pretèrits i a oficis igualment desapareguts per les transformacions tecnològiques, alguns relacionats precisament amb la mateixa comptabilitat que professava l’antic propietari del parell de 55s. 

De nen vaig fer una bona amistat amb en Miquel Torra, un company de classe, de tal manera que vàrem ser inseparables durant tota la primària (llavors EGB). Vivia al carrer Verdi, quasi a tocar amb el carrer Martí, molt a prop de La Salle Gràcia, on cursàvem els estudis. Moltes tardes, quan feia bo, les passàvem jugant al jardí de casa seva, que era molt llarg, cobert d’arbres d’ombra, i que tenia molts parterres (dos laterals i un al mig, definint dos passadissos), envaïts de begònies, geranis, petúnies i rosers, que la seva àvia cuidava amb especial devoció. Aquells parterres donaven molt per fer-los servir de castells i selves indòmites per als nostres soldats, que, una tarda sí i una altra també, lliuraven ferotges batalles. 

Al fons del pati hi tenien un cobert tancat dins el qual hi havia instal·lat el taller on hi  treballaven el seu avui i el seu pare, sobre unes màquines ben especials i antigues que ratllaven (o pautaven) paper. L’ofici dels Torra era, doncs, de ratllador de paper, una especialitat de les arts gràfiques. Ratllaven fulls de paper de qualitat, de diferents dimensions (atenent les necessitats dels clients), principalment fulls força grans i de molt gramatge. Els ratllats els produïen amb uns fils tintats en blau, negre o vermell i en treien en plecs de 500 o 1000 fulls. El paper ratllat s’utilitzava fonamentalment per a la comptabilitat de les empreses, o el control d’estocs, o, potser, els llibres de registre de coses. Aquest ofici es desenvolupà simultàniament amb el creixement de la indústria i constituí veritablement una forma d’artesania que demandava professionalitat en l’atribució en la justa mesura de la càrrega de tinta a les màquines i amb el control de la bona imprimació del paper, sense que cap altra ratlla més l’afectés que no fossin les prèviament decidides per a cada tipus de ratllat.

Sovint els donàvem un cop de mà, embolicant els plecs acabats, i carregant-los com podíem travessant l’estret corredor dels baixos de l’habitatge, fins a la porteria de la casa, on els apilàvem. De fet, quan carregaven les tintes, tota la casa en flairava d’aquella olor tan peculiar, que fins i tot el meu amic n’atribuïa una de diferent per a cada color (curiosa memòria aquella que provoca les olors!). I era llavors que nosaltres ens havíem guanyat el dret a berenar pa amb xocolata i un got de llet, i a seguir jugant al jardí fins que els pares em vinguessin a rescatar. 

Aquestes arts, tant la comptabilitat a mà com el ratllat mecanitzat de paper van desaparèixer definitivament a mitjans anys 1980, amb la gradual implantació dels mètodes informàtics i, segurament també, amb la producció de paper ratllat per la via de patrons digitals (com ens ha arribar fins als nostres dies, en els quals el preu del paper de qualitat i dels fabulosos quaderns amb quadrícula relligats està pels núvols). Es sobre aquest tipus de base que el comptable exercia la seva “literatura”!

Per al fill del comptable, ja no hi havia cap emotivitat en guardar estris de feina del seu pare, quan aquells ja es podien considerar antigalles i, per tant, en tot cas, adquirir un cert valor de mercat entre els àvids col·leccionistes, i més encara quan alguna de les plomes havia patit un desgraciat accident que no garantia la seva correcta utilització, ni tampoc la seva venda. La tangibilitat (i també les emocions) s’havien de traspassar cap a un altre amo.

******************************

Un par de Inoxcrom 55 – Contabilidad sobre papel rayado

Por: Xavier Muñoz Torrent

Hoy me he hecho con dos Inoxcrom modelo 55: una con el cuerpo azul atlántico y otra con el cuerpo burdeos. Tratos a pie de calle, junto a la salida del metro de Hospital Clínic, con el cielo amenazando lluvia. Conversación de pie, paraguas en el brazo, puesto que el tiempo disponible del vendedor era escaso: había de lidiar con la liquidación urgente de las pertinencias del padre, que residía cerca. A pesar de ello, tenemos el tiempo suficiente para la negociación y para hablar de los antecedentes de las plumas, que me cede con exquisita educación, mientras se sorprende que yo me interese por el uso que habían tenido hasta ahora. Le espeto que con frecuencia estas plumas son el instrumento de expresión del corazón de las personas.

La de cuerpo burdeos tiene el plumín bastante torcido. Pido algún consejo para enderezarlo a los Amics de l’Estilogràfica... Pero mejor no lo toco. A pesar del golpe que debía haber recibido (una caída de punta, quizás), permite la escritura de una forma muy peculiar. Me gusta la forma en la que obliga a hacer las letras, casi gótico. Debe ser el ánima de su antiguo propietario. Me explica su hijo, quien me la vende, que se trata de la herencia del padre, que era contable y que ha muerto recientemente con más de 90 años cumplidos, aferrado a sus manías y posesiones. 

Tenía dos del mismo modelo 55, una para escribir en azul y la otra para el rojo, habitual para los duetos. Fue, tal vez, un regalo de los compañeros de su empresa, donde hacía muchos años que trabajaba. Siempre había estado encima de aquellos libros rayados de contabilidad, que trataba con mucho respeto y en los cuales no admitía ninguna otra rayadura que no fuera correcciones necesarias que introducía sin emborronar. La contabilidad clásica era su mundo y su tránsito hacia otros sistemas informatizados fue, en la práctica, el preludio a su jubilación. Entonces lo valoró positivamente, porque la informática permitía la corrección sin manchas, pero, por otra parte, consideraba que el cambio suponía acabar con la artesanía de la letra manual, acabar con el arte escribir. Para él consignar números y conceptos eran una forma más de literatura, porque no dejaba de ser un lenguaje escrito con buena letra a ser interpretado por los economistas de las empresas o los auditores de Hacienda. Ah! Y los títulos en «redondilla», y las notas al margen, primero en lápiz y, consideradas definitivas, pasaban a tinta... ¡Era más que aritmética! 

Esta concepción me transporta nuevamente a tiempos pretéritos y a oficios igualmente desaparecidos por las transformaciones tecnológicas, algunos relacionados precisamente con la misma contabilidad que profesaba el antiguo propietario del par de 55s. 

De niño hice una buena amistad con Miquel Torra, un colega de clase, de tal forma que fuimos inseparables durante toda la primaria (entonces EGB). Vivía en la calle Verdi, casi a tocar con la calle Martí, muy cerca de La Salle Gràcia, donde cursábamos los estudios. Muchas tardes, cuando hacía bueno, las pasábamos jugando en el jardín de su casa, que era muy largo, cubierto de árboles de sombra, y que tenía muchos parterres (dos laterales y uno central, definiendo pasillos), invadidos de begonias, geranios petunias y rosales, que su abuela cuidaba con especial devoción. Aquellos parterres daban mucho de sí para utilizarlos como castillos y selvas indómitas para nuestros soldados, que, una tarde sí y la otra también, libraban feroces batallas. 

Al fondo del patio tenían un cubierto cerrado bajo el cual había instalado el taller donde trabajaban su abuelo y su padre, sobre unas máquinas muy especiales y antiguas que rayaban (o pautaban) papel. El oficio de los Torra era, pues, de rayador de papel, una especialidad de las artes gráficas. Rayaban hojas de papel de calidad de diferentes dimensiones (atendiendo a las necesidades de los clientes), principalmente hojas bastante grandes y de mucho gramaje. Los rayados los producían con unos hilos tintados en azul, negro o rojo, y sacaban pliegos de 500 o 1000 hojas. El papel rayado se utilizaba fundamentalmente para la contabilidad de las empresas o el control de stocks o, quizás, los libros de registro de cosas. Este oficio se desarrolló simultáneamente al crecimiento de la industria y constituyó verdaderamente una forma de artesanía fina que demandaba profesionalidad en la atribución en la justa medida de la carga de tinta en las máquinas y en el control de la buena imprimación del papel, sin que ninguna otra raya (o rayote) más apareciera que no fuese las previamente decididas para cada tipo de rayado.

Muy frecuentemente les dábamos una mano, envolviendo los pliegos acabados y cargándolos como podíamos atravesando el estrecho corredor de los bajos de la vivienda, hasta la portería de la casa, donde los apilábamos. De hecho, cuando ellos cargaban las tintas, toda la casa olía a aquel aroma acre tan peculiar, que incluso mi amigo llegaba a atribuir una de diferente a cada color (¡curiosa memoria aquella que provoca los olores!)... Y era entonces que nosotros nos habíamos ganado el derecho a merendar pan con chocolate y un vaso de leche, y a seguir jugando en el jardín hasta que mis padres me vinieran a rescatar.

Estas artes, tanto la contabilidad a mano como el rayado mecanizado de papel desaparecieron definitivamente a mediados de los años 1980, con la gradual implantación de los métodos informáticos y seguramente también con la producción de papel rayado por la vía de patrones digitales (como nos ha llegado hasta nuestros días, en los que el precio del papel de calidad y de los fabulosos cuadernos con cuadrícula religados está por las nubes). ¡Y es sobre este tipo de base que el contable ejercía su “literatura”!

Para el hijo del contable ya no había ninguna emotividad en guardar utensilios de trabajo de su padre, cuando aquellos ya se podían considerar antiguallas y, consecuentemente, en todo caso, adquirir un cierto valor de mercado entre los ávidos coleccionistas, y más todavía cuando alguna de las plumas había sufrido un desgraciado accidente que no garantizaba su correcta utilización, ni su venta. La tangibilidad (y también las emociones) se habían de traspasar hacia otro dueño.