Amics de l´estilogràfica

Quienes somos

Amics de l´estilogràfica

Somos un grupo que ama a las estilográficas y en general a todos los instrumentos inventados para escribir. Nos reunimos para apreciar nuestros hallazgos, valorar nuestras adquisiciones y conocer mejor este mundo. Sin mas pretensiones que la de pasar un buen rato entre compañeros de afición "

LA WEAREVER DE MANILA TODAVIA ESCRIBE

 LA WEAREVER DE MANILA ENCARA ESCRIU!


Xavier Muñoz Torrent
20/06/2024

[En homenatge a na Ramona Torrent Jué, o
Ramona T. Massip, com signava professionalment]


M’explicava la tia Ramona que l’última cosa de la qual es volia desprendre era de la seva vella ploma estilogràfica. Era per a ella com una espècie d’amulet que li va dur bona sort en moments difícils. Mentre em parlava, la tenia a les mans i l’anava acaronant amb els dits, i tancava i obria els ulls encarant el sostre, respirant profundament, amb un somriure sota el nas i alguna llàgrima condescendent. Jo li havia rescatat del fons d’una maleta que li va pertànyer i que restava en un altell de casa. Massa records, massa notes i esborranys, massa emocions plasmades en llargues cartes i postals, algunes de les quals, per vicissituds vàries, mai arribaren a destí; malgrat altres posteriorment es convertirien en matèria d’articles de premsa o de pàgines de llibres. Les que ens arribaren les guardo en l’arxiu familiar, algunes profundament emotives. 


Imatge de la periodista Ramona Torrent Jué, enregistrada a París, 1937. Font: Arxiu familiar Muñoz-Torrent
La professió del seu marit, periodista, l’havia portat a Madrid, París, Londres, Manila i Nova York, per recalar finalment en l’estabilitat de la seva residència a Porter Street, a Washington, on acabà els seus dies. Alguna cosa li havia quedat d’aquella professió ja fos només per osmosi, i aquella ploma havia estat certament l’instrument clau d’assaig i aprenentatge de l’art de relatar sobre paper amb la mateixa contundència crítica amb la que parlava. Aquelles eren les històries confessades davant de la llar-de-foc de casa seva, a Sitges, asseguts frec a frec en aquells cadirots d’orelles que tant invitaven a concentrar converses i escoltar les seves confidències sobre els anys feliços i també sobre les dramàtiques penalitats del seu pas per les Filipines (1938-1946). Jo havia repassat prèviament el moble-bar per proveir-nos alguna copa de brandi o bourbon, que maridava a la perfecció amb aquelles vetllades exclusives, que podien allargar-se fins a altes hores de la nit. Jo no malbarataria cap minut de xerrada, ni tampoc dubtaria en fer les preguntes, algunes entremaliades, sobre algun dels episodis que la Ramona anava desllorigant amb certa nostàlgia objectiva, però amb molta passió. Una foto emmarcada d’en Josep M. Massip Izábal, el seu marit, presidia la sala, acompanyada sempre d’una espelma encesa, per a mantenir viva la seva memòria. Després de ser activíssim director de La Humanitat i Última Hora, a la Barcelona republicana, i d’haver passat per diversos càrrecs polítics de l’època del Front Popular, Massip havia acceptat fer-se càrrec de la direcció d’un diari en castellà a Manila, El Debate, i el 1938, després d’una curta escapada a París, havien plegat veles per instal·lar-se en aquella ciutat, fugint del què la Ramona anomenava el desgavell ideològic d’aquells temps tan agitats, incerts i violents. Certament, els anys a Manila previs a l’ocupació japonesa havien estat uns dels més feliços viscuts per la Ramona: ho explicava amb aflictiva simpatia. Allí havia estat mare dels dos fills més joves. Allí esdevingué per primer cop mestressa de casa seva i persona significada entre els expatriats que es relacionaven amb l’opulència neocolonial al voltant del món de la diplomàcia i de la política regional o dels negocis ultramarins de l’estat lliure associat que era Filipines dins l’òrbita dels EUA, malgrat ho fos dissortadament a les portes d’un conflicte armat de grans proporcions que tot ho trinxaria, com va ser la Guerra del Pacífic i, entre d’altres, la invasió japonesa de Luzon i de tot arxipèlag filipí, que juntament amb la seva família patiria en l’escreix. Un bon dia, a Manila, durant un passeig amb els nens pels mercats ocasionals, la va atraure el cos de cel·luloide ratllat d’una estilogràfica que venia un vell comerciant tagal molt murri, que xerrava pels descosits. Es tractava d’un estri de segona mà, molt usat, però que, segons assegurava repetidament l’home, funcionava a la perfecció, perquè, tot i estant operatiu, havia estat “millorat” (de fet algunes de les peces no semblen les originals). La va carregar amb tinta i li va fer una demostració sobre una llibreta. La tinta va fluir generosa d’aquell plomí mitjà afavorint una cal·ligrafia perfecta i a la Ramona li va semblar que aquella ploma desprenia un caràcter especial, màgic. Sense conèixer la marca va decidir que havia de ser seva, malgrat s’enredaria en una llarga negociació pel preu. Feia molta calor, explicà, i tothom suava aquella humitat descomunal dels tròpics, però, si el vell guanyava per murri i xerraire (i entreveia una venda segura), ella tenia la resistència i el geni d’haver treballat moltes hores dreta en el bar de l’avi, a Gràcia, discutint amb els clients mentre regalimava transpiració. No defallí i finalment després d’un tira i afluixa, mig en anglès mig en castellà, l’aconseguí per un preu més que raonable. Aquell fou, potser, el tret de sortida de la seva afició per escriure sobre tot el què veia, sobre tot allò que l’admirava d’aquella societat urbana, que no deixava de ser exageradament exòtica als seus ulls

La Wearever De Luxe 100 (modificada) que va pertànyer a na Ramona Torrent, 1940. Col.lecció Xavier Muñoz Torrent

Plomí Iridium Tipped USA, M, instal.lat en la mateixa Wearever



La suavitat d’escriptura d’aquella ploma li donava tranquil·litat i permetia que les idees li fluïssin ràpidament sobre el paper amb inusitada naturalitat, com mai abans ho havia fet; les captava millor i la relaxava emocionalment. I donava per segur que gran part del mestratge del seu marit havia de procedir d’això: de la fluïdesa conceptual que permetia en tot moment escriure amb una ploma ben alimentada. No és endebades que, quan es reconeix la professionalitat d’un periodista o d’un escriptor, se l’identifica amb una ploma estilogràfica (i no amb un llapis o amb un bolígraf!): es diu que és una “ploma reputada” o és “la millor ploma”. I el seu marit, en Josep M., en va ser una de les millors del seu temps, generador d’un nou estil de periodisme basat en l’opinió raonada sobre els temes tractats, especialment els de política internacional. Amb la invasió japonesa (els japonesos van ocupar les Filipines durant 4 anys), ho van perdre gairebé tot, àdhuc la dignitat. Atrapats a la capital, la fluïdesa d’idees s’hauria llavors de canalitzar cap a interessos més peremptoris. Els pesos filipins no valien res i es van haver d’anar venent tot el què tenien: primer les joies i la millor roba, després els quadres, els plats i les olles, la coberteria, les joguines dels nens i, un a un, tots els mobles que no havien fet llenya per cuinar. L’últim del què es desprengueren fou de la màquina d’escriure del marit, que era el seu mitjà bàsic de producció... I a la casa quedaren pels terres tota la biblioteca i l’arxiu de documents atresorats durant aquell període, juntament amb els matalassos on dormien... Va ser un inclement exercici de resignació per subsistir i salvar la vida. De viure amb folgança econòmica, a conformar-se amb el què podien arreplegar per menjar. Fins i tot s’arribaren a trobar en mig d’un desfermat camp de batalla -Manila, aquella ciutat oberta, que declarà el general Douglas McArthur-, en el cos a cos dels soldats que lluitaven al carrer, casa per casa, a sang i foc, en el que es va transformar la ciutat en un determinat moment, sense ells poder fer altra cosa que amagar-se (ho feren en un panteó del cementiri!) i suportar bombardeigs d’ambdós costats. Se n’ha parlat poc, però en la batalla de Manila, els japonesos, en venjança per la derrota que s’albirava, segons diuen les cròniques dels vencedors, van arribar a matar indiscriminadament a més de 100.000 ciutadans, i, entre ells, 230 membres de la colònia espanyola; i per la seva banda, els americans van arribar a llançar més de 16.000 bombes sobre la ciutat. No se sap a ciència certa qui va matar més gent. Els malsons acabaren a mitjans 1945, quan els aliats van començar a recuperar Manila, malgrat hauria costat molt refer-se malvivint en aquell escenari arrasat. No fou fins un any més tard, el 1946, que van ser repatriats a bord del vapor Plus Ultra, de la companyia Transmediterránea, noliejat per les autoritats espanyoles, desembarcant a Barcelona rere un llarg periple de gairebé dos mesos, que culminà el juny d’aquell any en una penosa quarantena fora port. Van tornar amb el posat i un parell de maletes, una de les quals ha de ser necessàriament la que guardava, entre d’altres efectes, la ploma de Manila. La ploma de Manila és una estilogràfica Wearever, model De Luxe 100 -crec reconèixer-, cos de cel·luloide marró i negre, amb disposició tipus “parquet”, amb la marca gravada sobre el llom del barril, on diu també que es va fabricar a North Bergen (New Jersey), EUA; càrrega per pistó de palanca, amb el clip ”militar” manifestament modificat (no original), amb plomí M (Iridium Tipped USA), que també té el visos d’haver estat reemplaçat. Es pot tractar, pels canvis, d’un estri que havia tingut anteriorment algun ús, especialment quan els elements més significatius havien estat substituïts. Aquest ús també es verificaria en el manteniment al dia de les peces interiors, especialment la conservació del sac de cautxú, que, de ser original, sembla haver resistit molt bé el pas del temps, atès que avui en dia carrega sense problemes... I això que les Wearever d’aquella època no es consideraven les plomes de major qualitat del mercat. Amb tot la Ramona l’estimava molt robusta, perquè havia estat amb ella permanentment, salvant tot tipus de cops i atzagaiades i, amb tot, seguia donant servei. Wearever és una marca potser poc coneguda a casa nostra, però en el seu moment fou molt popular als EUA: obtingué una de les més grans quotes de mercat entre els fabricants americans, a causa de la seva ingent producció. Havia estat fundada el 1918 per un emigrant rus d’origen jueu, en David Kahn, que, entre d’altres coses, va introduir als EUA una de les primeres màquines d’injecció de plàstic, la qual cosa li valgué per a desenvolupar una producció més gran, i, per tant, assolir aquella posició d’avantatge sobre la competència, abaratint els costos i oferir preus mòdics a l’objecte d’arribar amb més facilitat al gran públic. I ho aconseguí: de fet, es convertí en una marca molt més pròxima, per preu, que les competidores com Parker o Sheaffer, que se situarien aquelles en un graó més elevat pel que fa a qualitat i luxe. És per això que Wearever als anys 1940 ja devia haver guanyat el lideratge del mercat de l’escriptura als països directament influenciats pels EUA, incloses les llunyanes Filipines.



El vapor Plus Ultra, arribant al port de Barcelona, juny de 1946, després de tornar de Filipines.
Foto: La Vanguardia


La Ramona recordava aquell vell comerciant amb una ganyota al somriure, segurament pensant que li havia guanyat la partida, malgrat en el fons sabia que li havia venut una ploma de segona mà recomposada, i que ell se n’hauria sortit airós del tracte. En realitat els dos se sabien satisfets: el vell per la venda, i la meva tia (que no entenia de plomes) per proveir-se d’un instrument bonic que tan servei li donaria, per a descriure vers a vers aquella dilatada repatriació en el Plus Ultra, que passaria per Singapur, Madràs i Port Said, i el seu desitjat retrobament amb Barcelona, vista a distància. Per escriure n’havia tingut força temps durant el viatge, en especial pel matí abans que es despertés la canalla, en aquell periple per mar que semblava un mai acabar. Ella també explicà com van poder aconseguir tinta dalt del Plus Ultra, gràcies a una deferència del capità, en Francisco Serra, i al paper que la companyia els hi havia posat a disposició considerant la reputació professional d’en Massip i també la seva condició de representant dels passatgers-refugiats que li atorgarien durant tot el viatge.

A banda d’escoltar amb atenció aquells relats, a mi em quedava la immensa satisfacció de restituir-li la ploma, després de tants anys, sabent que funcionava i que podria seguir escrivint amb ella fins que el plomí i el sac resistissin. Tanmateix, sense saber que al final de les nostres converses davant la llar-de-foc sitgetana, la Ramona acabaria per demanar-me que tornés a guardar la Wearever dins la maleta on la vaig trobar, perquè, amb els ulls tancats i amb alguna espurna de plor retingut (llavors les seves condicions físiques ja no eren les mateixes que en la seva joventut ni en la seva maduresa intel.lectual), considerà que, molt probablement, estant allí guardada, mai més se n’hi desprendria, tancant també allí dins tots aquells records, els seus somriures i els seus èxits, i els seus ensurts i planys d’aquells temps i dels que vingueren després a l’exili americà.










>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>



LA WEAREVER DE MANILA TODAVÍA ESCRIBE!

Xavier Muñoz Torrent
20/06/2024


[En homenaje a Ramona Torrent Jué, o
Ramona T. Massip, como firmaba profesionalmente]


Me contaba la tía Ramona que la última cosa de la que quería desprenderse era de su vieja pluma estilográfica. Era para ella como una especie de amuleto que le trajo buena suerte en momentos difíciles. Mientras me hablaba, la tenía en las manos y la iba acariciando con los dedos, y cerraba y abría los ojos encarando el techo, respirando profundamente, con una sonrisa bajo la nariz y alguna lágrima condescendiente. Yo la había rescatado del fondo de una maleta que le perteneció y que permanecía en un altillo de casa. Demasiados recuerdos, demasiadas notas y borradores, demasiadas emociones plasmadas en largas cartas y postales, algunas de las cuales, por vicisitudes varias, nunca llegaron a destino; a pesar que otras posteriormente se convertirían en materia de artículos de prensa o páginas de libros. Las que nos llegaron las guardo en el archivo familiar, algunas profundamente emotivas.



Imatge de la periodista Ramona Torrent Jué, enregistrada a París, 1937. Font: Arxiu familiar Muñoz-Torrent
La profesión de su marido, periodista, la había llevado a Madrid, París, Londres, Manila y Nueva York, para recalar finalmente en la estabilidad de su residencia en Porter Street, en Washington, donde terminó sus días. Algo le había quedado de esa profesión ya fuera sólo por ósmosis, y esa pluma había sido ciertamente el instrumento clave de ensayo y aprendizaje del arte de relatar sobre papel con la misma contundencia crítica con la que hablaba. Aquellas eran las historias confesadas ante la chimenea de su casa, en Sitges, sentados codo con codo en aquellos sillones de orejas que tanto invitaban a concentrar conversaciones y escuchar sus confidencias sobre los años felices y también sobre las dramáticas penalidades de su paso por Filipinas (1938-1946). Yo había repasado previamente el mueble-bar para proveernos de alguna copa de brandy o bourbon, que maridaba a la perfección con aquellas exclusivas veladas, que podían alargarse hasta altas horas de la noche. Yo no desperdiciaría ningún minuto de charla, ni tampoco dudaría en hacer las preguntas, algunas traviesas, sobre alguno de los episodios que Ramona iba desatando con cierta nostalgia objetiva, pero con mucha pasión. Una foto enmarcada de Josep M. Massip Izábal, su marido, presidía la sala, acompañada siempre de una vela encendida, para mantener viva su memoria. Tras ser activísimo director de La Humanitat y Última Hora, en la Barcelona republicana, y de haber pasado por varios cargos políticos de la época del Frente Popular, Massip había aceptado hacerse cargo de la dirección de un diario en castellano en Manila, El Debate, y en 1938, después de una corta escapada a París, habían recogido bártulos para instalarse en aquella ciudad, huyendo de lo que Ramona llamaba el desaguisado ideológico de aquellos tiempos tan agitados, inciertos y violentos . Ciertamente, los años en Manila previos a la ocupación japonesa habían sido unos de los más felices vividos por Ramona: lo contaba con aflictiva simpatía. Allí había sido madre de sus dos hijos más jóvenes. Allí se convirtió por primera vez ama de su casa y persona significada entre los expatriados que se relacionaban en la opulencia neocolonial alrededor del mundo de la diplomacia y de la política regional o de los negocios ultramarinos del estado libre asociado que era Filipinas dentro de La orbita de EEUU, a pesar de que fuera desgraciadamente a las puertas de un conflicto armado de grandes proporciones que todo lo trincharía, como fue la Guerra del Pacífico y, entre otros, la invasión japonesa de Luzón y de todo archipiélago filipino, que junto a su familia sufriría enormemente. Un buen día, en Manila, durante un paseo con los niños por los mercados ocasionales, la atrajo el cuerpo de celuloide rallado de una estilográfica que vendía un viejo comerciante tagalo muy pícaro, que charlaba por los descosidos. Se trataba de un utensilio de segunda mano, muy usado, pero que, según aseguraba repetidamente el hombre, funcionaba a la perfección, porque, aun estando operativo, había sido “mejorado” (de hecho algunas de las piezas no parecen las originales). La cargó con tinta y le hizo una demostración sobre una libreta. La tinta fluyó generosa de ese plumín M favoreciendo una caligrafía perfecta y a Ramona le pareció que esa estilográfica desprendía un carácter especial, mágico. Sin conocer la marca, decidió que debía ser suya, a pesar de que se enredaría en una larga negociación por el precio. Hacía mucho calor, explicó, y todo el mundo sudaba aquella humedad descomunal de los trópicos, pero, si el viejo ganaba por pícaro y charlatán (y vislumbraba una venta segura), ella tenía la resistencia y el genio de haber trabajado muchas horas de pié en el bar del abuelo, en Gràcia, discutiendo con los clientes mientras emanaba transpiración. No desfalleció y finalmente después de un tira y afloja, medio en inglés medio en castellano, la consiguió por un precio más que razonable. Aquel fue, quizás, el pistoletazo de salida de su afición por escribir sobre todo lo que veía, sobre todo lo que le admiraba de aquella sociedad urbana, que no dejaba de ser exageradamente exótica a sus ojos.


La Wearever De Luxe 100 (modificada) que va pertànyer a na Ramona Torrent, 1940. Col.lecció Xavier Muñoz Torrent

Plomí Iridium Tipped USA, M, instal.lat en la mateixa Wearever


La suavidad de escritura de aquella pluma le daba tranquilidad y permitía que sus ideas fluyeran rápidamente sobre el papel con inusitada naturalidad, como nunca antes lo había hecho; las captaba mejor y la relajaba emocionalmente. Y daba por seguro que gran parte de la maestría de su marido debía proceder de ello: de la fluidez conceptual que permitía en todo momento escribir con una pluma bien alimentada. No es en vano que, cuando se reconoce la profesionalidad de un periodista o de un escritor, se le identifica con una pluma estilográfica (¡y no con un lápiz o con un bolígrafo!): se dice que es una “pluma reputada” o es "la mejor pluma". Y su marido, Josep M., fue una de las mejores de su tiempo, generador de un nuevo estilo de periodismo basado en la opinión razonada sobre los temas tratados, especialmente los de política internacional. Con la invasión japonesa (los japoneses ocuparon las Filipinas durante 4 años), lo perdieron casi todo, incluso la dignidad. Atrapados en la capital, la fluidez de ideas debería entonces canalizarse hacia intereses más perentorios. Los pesos filipinos no valían nada y se tuvieron que ir vendiendo todo lo que tenían: primero las joyas y la mejor ropa, después los cuadros, los platos y las ollas, la cubertería, los juguetes de los niños y, uno a uno, todos los muebles que no habían convertido en leña para cocinar. El último de lo que se desprendieron fue de la máquina de escribir del marido, que era su medio básico de producción... Y en la casa quedaron por el suelo toda la biblioteca y el archivo de documentos atesorados durante ese período, junto con los colchones en los que dormían... Fue un inclemente ejercicio de resignación para subsistir y salvar la vida. De vivir con holgura económica, a conformarse con lo que podían recoger para comer. Incluso llegaron a encontrarse en medio de un desatado campo de batalla -Manila, aquella ciudad abierta, que declaró el general Douglas McArthur-, en el cuerpo a cuerpo de los soldados que luchaban en la calle, casa por casa, a sangre y fuego, en el que se transformó la ciudad en un determinado momento, sin ellos poder hacer otra cosa que esconderse (¡lo hicieron en un panteón del cementerio!) y soportar bombardeos de ambos lados. Se ha hablado poco, pero, en la batalla de Manila, los japoneses, en venganza por la derrota que se vislumbraba, según dicen las crónicas de los vencedores, llegaron a matar indiscriminadamente a más de 100.000 ciudadanos, y, entre ellos, 230 miembros de la colonia española; y por su parte, los americanos llegaron a lanzar más de 16.000 bombas sobre la ciudad. No se sabe a ciencia cierta quien mató a más gente. Las pesadillas terminaron a mediados de 1945, cuando los aliados empezaron a recuperar Manila, aunque les habría costado mucho reponerse malviviendo en aquel escenario arrasado. No fue hasta un año más tarde, en 1946, que fueron repatriados a bordo del vapor Plus Ultra, de la compañía Transmediterránea, fletado por las autoridades españolas, desembarcando en Barcelona tras un largo periplo de casi dos meses, que culminó en junio de ese año en una penosa cuarentena fuera puerto. Volvieron con lo puesto y un par de maletas, una de las cuales debe ser necesariamente la que guardaba, entre otros efectos, la pluma de Manila. La pluma de Manila es una estilográfica Wearever, modelo De Luxe 100 -creo reconocer-, cuerpo de celuloide marrón y negro, con disposición tipo “parquet”, con la marca grabada sobre el lomo del barril, donde dice también que se fabricó en North Bergen (New Jersey), EE.UU.; carga por pistón de palanca, con el clip ”militar” manifiestamente modificado (no original), con plumín M, que también tiene la traza de haber sido reemplazado. Se puede tratar, por los cambios, de un utensilio que había tenido anteriormente algún uso, especialmente cuando los elementos más significativos habían sido sustituidos. Este uso también se verificaría en el mantenimiento al día de las piezas interiores, especialmente la conservación del saco de caucho, que, de ser original, parece haber resistido muy bien el paso del tiempo, dado que hoy en día carga sin problemas... Y eso que las Wearever de esa época no se consideraban las plumas de mayor calidad del mercado. Con todo Ramona la estimaba muy robusta, porque había estado con ella permanentemente, salvando todo tipo de golpes y desatinos y, con todo, seguía dando servicio. Wearever es una marca tal vez poco conocida en nuestro país, pero en su momento fue muy popular en EE.UU.: obtuvo una de las mayores cuotas de mercado entre los fabricantes americanos, debido a su ingente producción. Había sido fundada en 1918 por un emigrante ruso de origen judío, David Kahn, quien, entre otras cosas, introdujo en EE.UU. una de las primeras máquinas de inyección de plástico, lo que le valió para desarrollar una mayor producción, y, por tanto, alcanzar aquella posición de ventaja sobre la competencia, abaratando los costes y ofrecer precios módicos al objeto de llegar con mayor facilidad al gran público. Y lo consiguió: de hecho, se convirtió en una marca mucho más cercana, por precio, que las competidoras como Parker o Sheaffer, que se situarían aquéllas en un eslabón más elevado en cuanto a calidad y lujo. Por eso Wearever en los años 1940 ya debió ganar el liderazgo del mercado de la escritura en los países directamente influenciados por EEUU, incluidas las lejanas Filipinas.




El vapor Plus Ultra, arribant al port de Barcelona, juny de 1946, després de tornar de Filipines.
Foto: La Vanguardia
Ramona recordaba a aquel viejo comerciante con una mueca en su sonrisa, seguramente pensando que le había ganado la partida, a pesar de que en el fondo sabía que le había vendido una pluma de segunda mano recompuesta, y que él habría salido airoso del trato. En realidad los dos se sabían satisfechos: el viejo por la venta, y mi tía (que no entendía de plumas) por proveerse de un instrumento bonito que tan servicio le daría, para describir verso a verso aquella dilatada repatriación en el Plus Ultra, que pasaría por Singapur, Madrás y Port Said, y su deseado reencuentro con Barcelona, vista a distancia. Para escribir había tenido bastante tiempo durante el viaje, en especial por la mañana antes de que se despertaran los niños, en aquel periplo por mar que parecía un nunca acabar. Ella también explicó cómo pudieron conseguir tinta e el Plus Ultra, gracias a una deferencia del capitán, Francisco Serra, y al papel que la compañía les había puesto a disposición considerando la reputación profesional de Massip y también su condición de representante de los pasajeros-refugiados que le otorgarían durante todo el viaje. Aparte de escuchar con atención esos relatos, a mí me quedaba la inmensa satisfacción de restituirle la pluma después de tantos años, sabiendo que funcionaba y que podría seguir escribiendo con ella hasta que el plumín y el saco resistieran. Sin embargo, sin saber que al final de nuestras conversaciones ante el hogar suburense, Ramona acabaría por pedirme que volviera a guardar la Wearever en la maleta donde la había encontrado, porque, con los ojos cerrados y con alguna chispa de llanto retenido (entonces sus condiciones físicas ya no eran las mismas que en su juventud ni en su madurez intelectual), consideró que muy probablemente estando allí guardada, nunca más se desprendería de ella, encerrando también allí dentro de todos aquellos recuerdos, sus sonrisas y sus éxitos, sus sustos y lamentos de aquellos tiempos, y de los que vinieron después en el exilio americano.

1 comentario:

  1. maravillosa historia que toca profundo el corazón...!!!

    ResponderEliminar